23 Octubre 2026
Jornada de portes obertes
A La Llacuna, aquesta setmana les famílies s'han assegut a dinar amb els infants a l'Espai Migdia, a la mateixa taula i amb el menú del dia.
Un dinar com el de cada dia, amb una diferència: a taula hi havia també les famílies. A l'Espai Migdia de La Llacuna hem fet jornada de portes obertes i hem compartit l'estona del migdia tal com és, sense assaig ni versió especial. El menú va ser el del dia, el servei el de sempre, i les converses, les que surten quan es dina acompanyat.
El cullerot passa per la taula
El servei d'aquell dia va ser el de sempre: la safata al centre de la taula amb el cullerot a dins i cada infant demanant o servint-se la quantitat que es menjarà. Tenir la família asseguda al costat canvia poc la mecànica de l'estona i canvia molt el que se'n pot entendre: com se serveix, com es passen les coses d'una banda a l'altra i a quin ritme es menja al migdia. Això és informació difícil de transmetre per escrit en una circular, i aquell dia no va caler explicar-la perquè es va poder fer.
Cigrons, aigua i tovallons de casa
A totes les taules el plat va ser el mateix, cigrons amb una mica de verdura, perquè les portes obertes es van fer amb el menú del dia i no amb un de preparat per a l'ocasió. Els tovallons de tela els porta cada infant de casa —de ratlles, grocs, liles, vermells, de pics— i a taula fan de lloc propi dins d'un espai compartit: és el detall que fa que el menjador no sigui un lloc de pas. La gerra al mig i el got a mà responen al mateix criteri, que cadascú es pugui servir l'aigua sense esperar ningú.
El que queda al plat
El que queda al plat quan s'acaba el primer plat és una dada, no un descuit: és el que diu si la quantitat servida s'ha ajustat a la gana de cadascú. Per això no s'obliga ningú a acabar-se'l i es treballa que demanin la mesura que es menjaran. Acabar-se el plat no és una cursa i aquell dia, amb una família asseguda al costat, el ritme de la taula va ser el de la conversa. Les famílies que es van quedar fins aquí van veure l'estona sencera, no el tros més lluït.
Les converses del migdia
Hi ha un tipus de conversa que només apareix quan es dina sense pressa i amb algú al costat, i és la part que menys s'aprecia en una visita curta i de passada. Aquell dia n'hi havia una de prèvia, la de saber qui vindria: «Avui ve la meva iaia» (1r, K. G.). Les famílies van compartir taula, estona i conversa amb els infants. Per això la jornada es va fer a l'hora de dinar de debò, amb el soroll i el moviment que hi ha, i no en una estona preparada a part.
Arròs, pa i taula recollida
En alguna de les taules el plat va ser arròs amb verdura, amb un tros de pa al costat. El final del dinar té la seva pròpia feina i és la que menys es mira: recollir el lloc, eixugar-se les mans i deixar la taula a punt per a qui la trobarà després. És justament aquí on es nota si l'estona ha anat bé, perquè és la part que no s'aguanta si l'han de fer els adults. Les famílies que es van quedar fins al final també van veure això, que és exactament el que volíem ensenyar.
Què notareu a casa aquesta setmana
Que us expliquin qui va venir a dinar i on es va asseure cadascú. I que, si aquell dia els vau acompanyar, en parlin més d'una setmana.
A casa podeu preguntar…
Qui es va asseure al teu costat? Què hi havia per dinar aquell dia? Va ser diferent, dinar amb la família a taula?
I si voleu anar més enllà
A casa, proveu de servir-vos del centre de la taula i de deixar que cadascú demani la quantitat que es menjarà.
A La Llacuna, les portes obertes van ser un dinar normal amb més gent a taula.
